cronica di Napoli

2008-04-19T12:13:00.001+01:00

Il racconto è dolore, ma anche il silenzio è dolore. ESCHILO, prometeo

Senyals de vida...

2008-04-14T17:12:00.000+01:00

El temps passa, sí. Ja hem passat l’equador de la nostra experiència. Per una banda estic content per tot allò que he viscut, per l’altra m’entristeix el fet de saber que deixaré moltes coses quan marxe. Però com ja he dit, el temps passa, i així ha de ser.
La primavera ha arribat una miqueta rebolicada. Un dia plou, l’altre fa un sol que espatarra, algun dia fa vent, les nits encara fredes. I tot això ho paragone amb els meu estat d’ànim. Més inestable que mai. Un dia m’aixeque pensant que puc menjar-me el món, en canvi quan torne al llit estic trist, sense ganes de fer res, indiferent. I què lleig és sentir-se indiferent! La indiferència em col·lapsa. Em deixa sense paraules, sense capacitat de reacció. Per sort la primavera de quan en quan em deixa respirar, i al matí següent trobe les forces per reaccionar amb els rajos de sol que entren per la finestra. I són aquestos que em diuen a cau d’orella: fora hi ha vida, mira, nosaltres te la mostrem. I m’alce, mire per la finestra, respire profundament, escolte el carrer i me n’adone que estic viu i hi ha una vida que m’acull.
Vida. Això és per mi la primavera. Una estació especial, i pense que no només per mi. Si ens fixem quanta gent ha dedicat poesies, escrits, cançons, llibres, situacions màgiques... casualitat? No ho crec.
I ací amb aquest xicotet escrit done senyals de vida...

NAPOLI 2007

2008-03-28T04:02:00.000+01:00

El somni de Júlia

2008-03-28T02:25:00.000+01:00

Júlia es desperta. No ha sonat el despertador. Encara és al llit, li fa mandra llevar-se. Mira l’hora, les dotze. Encara és aviat. No té res a fer, i molt temps per fer-ho. Decideix continuar dormint.
Somia que es veu rodejada de la gent que l’estima. Tenen les cares tristes. Els ulls brillants, vermells, plens de llàgrimes que van vessant. De cop la seua imatge. Es troba a dins un taüt. Vol parlar però no pot. Vol sortir i no es pot moure. Vol plorar i els ulls són secs. Aleix. Un noi de vint-i-dos anys, company d’estudis de Júlia. Ros d’ulls clars. Barceloní. Parla amb Maria. Una noia de vint anys, amiga d’infància de Júlia. Morena d’ulls negres. Maria i Aleix no es coneixen. Han coincidit allà. L’Aleix li explica la relació amb la Júlia. Júlia estudiant exemplar. Júlia bona companya. Júlia divertida quan calia. Júlia. Les llàgrimes el fermen. Júlia estimada. Maria l’escolta. Les llàgrimes la contagien. Pensa. Records de Júlia. Júlia a la porta de l’escola. Juguen amb altres nenes. Cau a terra. Júlia corre per ajudar-la. Júlia al telèfon. Maria té problemes amb el xicot. Maria la consola. La selectivitat. Júlia estudiant. Maria trencant-se el cap amb les matemàtiques. Júlia li explica les coses amb molta paciència. I ara què sense Júlia? Júlia al taüt, observant la situació. Escolta tot allò que diuen. Mira a la dreta. Algú s’acosta. Una silueta coneguda la fa preocupar. És ell. Home 42 anys, casat, tres fills, professor i amant secret de la Júlia. L’Aleix, Dani, i Uri es miren el nouvingut amb cares sorpreses. Dani. Noi de vint-i-dos anys, company d’estudis de Júlia. Comenta en veu baixa una cosa. Llavors és veritat. Uri l’escolta desconcertat. Uri. Noi de vint-i-tres anys, company d’estudis de Júlia. Qùe és veritat? L’Aleix demana que callen. No és el moment. Júlia sent un formigueig que li recorre el braç. Puja pel muscle. Continua pel coll. Recorre la barbeta. Es ferma al llavis. Un petó.
Júlia es desperta. Al davant seu dos ulls clars la miren càlidament. Una mirada que transmet dolçor, alegria, vitalitat, sensualitat. Carles.

Caro Amore (Fabrizio De Andrè)

2008-03-26T20:11:00.000+01:00

Caro amore
nei tramonti d'aprile
caro amore
quando il sole si uccide
oltre le onde
puoi sentire piangere e gioire
anche il vento ed il mare.

Caro amore
così un uomo piange
caro amore
al sole, al vento e ai verdi anni
che cantando se ne vanno
dopo il mattino di maggio
quando sono venuti
e quando scalzi
e con gli occhi ridenti
sulla sabbia scrivevamo contenti
le più ingenue parole.

Caro amore
i fiori dell'altr'anno
caro amore
sono sfioriti e mai più
rifioriranno
e nei giardini ad ogni inverno
ben più tristi sono le foglie.

Caro amore
così un uomo vive
caro amore
e il sole e il vento e i verdi anni
si rincorrono cantando
verso il novembre a cui
ci vanno portando
e dove un giorno con un triste sorriso
ci diremo tra le labbra ormai stanche
"eri il mio caro amore".

Tornada a casa

2008-03-26T16:15:00.000+01:00

Sempre va bé tornar a casa. Tornar a veure la gent. Sentir el perfum del lloc on has crescut, que inspira un allau de records. Records que et fan sentir viu. Records.
Aquest cop he tornat acompanyat. Una companyia que m’ha permès adonar-me’n del valor que té per mi el lloc dels meus orígens. Mostrar racons del meu poble, presentar la gent, contar històries passades, conviure amb la meua família, … Han estat uns dies meravellosos

Aquesta vegada he notat una acollida més que càlida. He descobert que malgrat la distància i el temps passat, a Senyera encara hi ha un lloc per mi. Estic ple de goig de saber que passe el que passe podré tornar i estic segur que trobaré algú a qui abraçar. Tornaré.

http://www.youtube.com/watch?v=yK1smbWqP1g

Disfressat és més fàcil

2008-03-25T23:46:00.000+01:00

Hui és un d’aquells dies que em plantege què he de fer. Més precisament per què. Em pregunte si fins ara he fet allò que vull o allò que he fet ha estat per introduir-me en un món de gent que volia que em miraren amb bons ulls. I si hagués estat diferent? Si mostrés tot allò què sóc, sense amagar res, ésser transparent, possiblement aquestos ulls ja no em dirigirien la mateixa mirada. Potser alguns em veurien més borrós, altres en canvi farien veure que no em veuen, altres m’agradaria pensar que em mirarien de la mateixa manera, i fins i tot m’agrada pensar que alguns em veurien amb més nitidesa.

Però realment paga la pena mostrar-me nu? No ho sé. Realment m’agrada estar envoltat de gent que en part m’aprecien i que jo també aprecie. Sé molt bé com em comporte de cara la gent, però també sé com em comporte quan no hi sóc al davant d’aquesta gent, i això fa sentir-me mentider. Un mentider no pel fet de dir mentides sinó per no dir tota la veritat. També un mentider pel fet de tergiversar la veritat per encallar-la de la millor manera possible.

I així tot és més fàcil, però a la vegada més complicat. Sóc del pensar que quan fas una cosa fàcil una altra cosa es complica. I si n’abuses de triar sempre el camí més fàcil més difícil se’t fa mirar enrere i intentar canviar les coses, perquè llavors les coses s’han complicat molt més, i no tens el suficient coratge de fer el pas i afrontar-les. I llavors tornes a triar el camí més fàcil, mirar endavant deixant coses pendents al darrera.

Algunes persones veuen en mi una persona molt oberta, altres pel contrari saben que només em deixo veure pel forat d’una porta encara tancada. Altres veuen en mi simpatia, perquè no han vist mai la meua antipatia. Per alguns sóc xerrador, perquè no han escoltat mai els meus silencis. Hi ha que han escoltat els meus silencis, però mai han parlat amb els que no els han escoltat. Alguns veuen en mi felicitat, perquè són ignorants de les llàgrimes que vese sol. Algú pot veure em mi seguretat, perquè mai li he mostrat les meues pors. Altres veuen en mi intel·ligència, una paraula a què tinc por. Decidit és un altre adjectiu que he sentit dir de mi, covard de mi per no fer-li veure la meua covardia. Alguns em deixen veure els seus problemes, jo encantat si els puc donar una mà, però sóc incapaç de demanar consell, ajut. Algú em pot veure fort, però realment sóc conscient de la meva fragilitat, i mire a un altre lloc per evitar de posar en evidència la fragilitat, i així fer veure la fortalesa.

Tot això i molt més és la meva disfressa. Disfressa que varia de persona a persona, de situació a situació. I què malauradament mai he aconseguit desfer-me d’ella, ans al contrari, cada vegada em cobreix més, m’allunya de mi, i al mateix temps dels altres, perquè hi ha moments que no saps qui ets, quina és la teua identitat. I la disfressa va fent-se cada cop més pesada i difícil de portar. Fins i tot és impossible llevar-te-la en els moments d’intimitat. I així disfressat vaig fent. Disfressa camí fàcil de complicada confecció.

Fotografia en negre i blanc

2008-01-19T20:10:00.000+01:00

Negre és el color de la neu, fred

Blanc és l’asfalt del carrer, un blanc calorós

Negre de llet, de sucre, de sal

Blanc cafè, Blanca xocolata

Negra és la lluna en la blancor de la nit

Blanca és la nit en la negror de la lluna

Negre és el paper que es taca de blanc

Blanc de tinta que es mou pel negre paper

Negra gavina, negre colom

Blanca merla, blanc colom

Negre és el res, ment buida

Blanc és el mai, un destí no existent

Negre obert, esperança

Blanc de dol, tristesa

Negre manicomi, bogeria

Blanc seriós, elegància

Negre immaculat, puresa

Blanc carbó, blanc cru, blanc cremat

Negre núvol serè al cel

Blanca pupil·la, finestra al món

HOLA DE NOU

2008-01-18T17:37:00.000+01:00

Ja ha passat el nadal. Se m’ha fet curt, pensava que tres setmanes donaven per més, però no. Ben cert és que quan s’està a gust el temps passa volant. Tornar a veure la gent m’ha omplert, i no sé perquè aquesta vegada ha estat especial. Potser m’ha faltat temps per acomiadar-me com cal, però en veritat els comiats no m’agraden i preferisc que haja estat així.

Senyera. Passa el temps i el meu poble contínua al mateix lloc. I em direu, i on vols que hi siga? No, no em referisc a la localització geogràfica, sinó a la gent. La gent és la mateixa, un poc més gran, però la mateixa. Vas al pub i allà trobes qui sempre has trobat; fent un cafè, petant la xerrada, algú assegut al cantó de la barra. Tots disposats a xerrar i gaudir d’unes tardes que encara que de vegades semblen avorrides i buides en veritat són tot el contrari. I dic això perquè el caràcter de la gent d’un poble com Senyera es fonamenta en la relació entre persones i la vida al carrer. I aquesta situació crea persones obertes, sinceres, altruistes, expertes en vida; persones complertes que sempre tenen alguna cosa que aportar-te. M’he sentit feliç a casa, m’he sentit estimat, i això no es pot pagar amb diners. Quant n’estic d’orgullós de ser senyerenc!

Fa ja uns dies que sóc a Napoli, temps que he aprofitat per tornar a situar-me, recordant el temps passat i fent propòsits pel futur. Un futur que pinta incert, ple de dubtes. Dubtes que es clarificaran amb el temps, o no, mai se sap. Hem de deixar passar el temps, i com un cop algú em va dir: la vida es viu vivint-la. I aquest és el meu objectiu, viure.

Fins prompte!

CAP DE SETMANA A FONDI

2007-12-11T08:37:00.000+01:00

Dijous a la nit mentre jugàvem a un joc de rol un company ens va convidar a anar a casa seu. Acceptàrem la seva invitació i divendres fer la bossa i cap a Fondi.

Fondi és una població a mig camí entre Nàpols i Roma, a la regió del Lazio, província La Latina. Un poble fundat pels grecs. Un poble que comença a peu de muntanyes i el seu terme arriba fins el mar. Ple d’història i històries que ens ha anat explicant Danilo.

Passejos pel centre històric, on encara s’hi conserva l’estructura original. Cases velles i també belles. Els diferents barris i places, el castell, les fonts, l’empedrat del carrer... Tot meravellosament conservat. Passejos calmats. Observant cada racó, cada persona, cada moment que ens ha fet sentir a gust.

També hem voltat per altres pobles a la vora. Llocs turístics que a l’estiu s’emplenen de gent i que ara a l’hivern resten solitaris, però bells. Pobles que guanyen terreny entre els penya-segats i miren al mar desafiant l’horitzó.

El mar. Un mar serè una tarda d’hivern mig nuvolada. Observant mar endins, en direcció a casa. Evadit pel moment, pensant en les coses bones que ens deixa la vida.
Dues nits tranquil·les. Dues cerveses i converses que anaven canviant de tema i el temps passant sense adonar-se’n.

Menjar. Una gran cuinera la mare d’en Danilo. Pasta, carn a la brasa, salses elaborades, fruits secs d’hivern... Ens hem sentit com a casa, ben acollits per uns pares que en aquell moment eren un poc dels tres.

Què més li podíem demanar a un cap de setmana d’hivern?

FELICITAT

2007-12-11T08:36:00.000+01:00

Una tarda de desembre. Res a fer. Estudiar no puc. Pensar em costa. Hi ha alguna cosa que em neguiteja. No sé què és. Tracte d’esbrinar-ho. Res no trobe. Escolte música. Cerque entre les lletres alguna cosa que em diga què pot ser.

Ja ho tinc! Estic feliç. Per què? No ho sé. Cap cosa concreta em fa feliç, però sóc feliç. Feliç d’estar, feliç de ser. Feia ja temps que no sentia allò què sent ara mateix. M’agrada ser feliç.
Tinc un mig somriure al rostre. Un mig somriure que de quan en quan es fa un somriure sencer. Tot plegat és gratificant. Felicitat.

La canzone dell'amore perduto

2007-12-04T13:54:00.000+01:00

...un bacio mai datto...

http://it.youtube.com/watch?v=sxM8V6PmqjY&feature=related

ja està...jejeje!!!

2007-12-01T18:49:00.000+01:00

...fotos...

2007-12-01T18:36:00.000+01:00

Més fotos sicilia...

2007-12-01T18:15:00.000+01:00

fotos sicila

2007-12-01T18:07:00.000+01:00

Viatjant...

2007-12-01T18:01:00.000+01:00

Vaig dir que parlaria del viatge a Bologna i no ho he fet. Faig un xicotet resum. Va ser un viatge realment instructiu. Fèiem classe des de les huit del matí fins les cinc de la vesprada, i clar, entre que restava poc temps per fer visites i que estàvem esgotats, vam veure molt poca cosa de Bologna. El millor moment sens dubte del viatge va ser el sopar que vam fer en un restaurant autòcton, amb el menjar típic de la zona. Amb un cambrer d’un caràcter peculiar. Un bon menjar a base carn i bolets, i un bon vi gasejat fet pels mateixos restauradors, un lambrusco autèntic. I poca cosa més del viatge que puga interessar. Llargues hores per la carretera que van crear algun moment divertit, però com sempre també moments de tensió entre els conductors. Malauradament no hi ha fotos, ho sent.

Sicília

Dissabte 17 de novembre, trucada de l’Àngela. Vicent ve a Palermo dimarts. Ací comença el nostre viatge. A buscar algun mitjà de transport que ens puga acostar a Palermo. Tres alternatives: vaixell ràpid, vaixell lent i tren. Aconsellats per un company sicilià de classe optàrem per anar primerament a l’estació de trens. I sense sospesar cap altra opció compràrem el bitllet Nàpols-Palermo, deu hores de viatge ens esperaven la nit de dimarts a dimecres. Realment semblava una bogeria, deu hores! Però la curiositat d’una nova experiència ens faria passar aquestes deu hores en obrir i tancar d’ulls.

El millor del trajecte va ser quan el tren on anàvem es va enfilar a un vaixell per travessar el petit estret que separa la península itàlica de Sicília. Una feina més que complicada. Es desmunta el tren en tres parts i es van pujant una a una cadascuna d’aquestes parts. Un cop a dalt hi ha l’opció d’eixir del tren i anar a coberta per contemplar el viatge per mar, això sí, sense deixar de veure terra en cap moment. Va ser un moment si més no estrany, una combinació de transports que mai hagués imaginat que es pogués fer, però sí, allà estàvem, en un tren dins d’un vaixell.

Una vegada descarregat el tren, la mateixa operació d’abans però a l’inversa. Ja érem a l’illa, però ens quedaven unes quantes hores de viatge encara. Una horeta de dormir. Fins que l’alba va trencar el son. Una alba que va impregnar la meva retina d’una combinació de colors i formes que en aquell moment em van despertar per complet. Un paisatge dinàmic per la velocitat del tren, un paisatge canviant que feia que cada segon fos diferent a l’anterior. I allà es deixava veure tímidament, com si mai volgués eixir, el sol, un sol que augurava un dia esplèndid.

Ja estàvem arribant, poc faltava, propera parada: Palermo. Baixada del tren. I gran rebuda d’Àngela. Un dolç abraç d’una persona que en aquell instant és la més pròxima, una persona que esdevé més especial, si cap encara. Quatre paraules de benvinguda, quatre carantoines d’estima que et treuen el cansament d’una nit en blanc. Anem al pis.

Primera sensació al trepitjar els carrers palermitans: tranquil·litat. Ens havien dit que si fa no fa Palermo era com Nàpols. Però de seguida vam veure que estaven equivocats. Un aire càlid, un moviment plàcid de la gent per les voreres, i un trànsit calmat. Bicicletes pels carrers, quant temps sense veure una bicicleta pel carrer!
Edificis vells, plens d’història i d’històries que de segur que han acollit, ens obrien pas per arribar al pis. Un pis enmig d’un barri amb molta personalitat. Una personalitat que s’ensuma, que queda reflectida amb la gent que hi viu, amb els seus rostres, la veu, les mirades, la música de fons. Vucciria.

Ja a dins del pis. Tots dormen. A poc a poc es van alçant, primeres presentacions. Gent desconeguda però al mateix temps coneguda. Clara, Bàrbara, Juana, Toñi, Ana, Vicent, Pablo. Allà estaven, començava la veritable experiència, la de conèixer nova gent. Tants són els noms nous que vos avorriria el llistat. Però més que els noms un munt de personalitats que ens han fet sentir el millor possible. Gràcies.

I a partir d’ací vos deixe a la vostra imaginació totes les situacions que es poden crear amb un munt de gent nova, amb ganes de viure, de passar-s’ho bé.

Diumenge. Últim dia. Esgotats. Enyor de nostra Napoli. Últims moments amb gent estimada. Comiat. Gust agredolç. Tren. Somnis viatgers. Despertar a Nàpols. Arribada. Llit. Somnis còmodes. Dilluns de descans. Dimarts de realitat.

Ha sigut un viatge renovador. Que m’ha permès omplir-me de vida malgrat les notícies que m’arriben, que mai deixe de tenir present, i cal dir que ja tinc ganes de tornar per poder abraçar la gent que ho necessita, i si no ho necessita potser jo sí que ho necessite.

I per no fer-me pesat ací vos deixe un xicotet recull de fotos.

Molts besos i abraços!!

Silenci

2007-12-01T17:57:00.000+01:00

Sóc submís en un plor de silenci. Un silenci que només jo escolte. Un silenci ple de dolor, un dolor que malgrat tot no em deixa cridar i fulminar aquest silenci que em fa sentir sol, deprimit, apagat. Silenci.

Un silenci ple de remordiments. Remordiments que vaguen amunt i avall sigil·losos, però que apareixen quan tinc el més mínim impuls per cridar i trencar en mil miquetes aquest silenci que no em deixa viure. Silenci.

Al silenci em sent malament i romanc callat, quiet, sense fer cap moviment que puga esdevenir un so que altere la fragilitat d’aquest silenci. Un silenci que no em deixa viure, però que sense ell no sabria viure. Un silenci que em fa por i a la vegada em protegeix. Una protecció insana que no em deixa llibertat. Silenci.

El silenci una esclavitud. Un esclau del silenci. Silenci que ve el silenci. Silenci, silenci, silenci...

5 de novembre, dia d’enyorança

2007-11-06T09:19:00.000+01:00

Demà marxem a Bologna. Ja fa temps que no escric res en aquest blog que m’havia proposat. Han passat tantíssimes coses, i res no m’acaba d’omplir. Sóc un inconformista. Però les coses que m’han passat no són les que em porten hui a escriure, sinó les diverses sensacions que m’envaeixen.
He passat uns dies trist i preocupat. Una mala notícia em va arribar dissabte al matí i aquella mateixa nit em vaig proposar escriure el següent:

PARE TE VOGLIO BENNE

M’he despertat amb una trucada de ma germana. Una mala notícia: el pare està a l’hospital. Mig endormiscat no he parat atenció a les paraules que m’anava dient. Ara, després d’haver paït la mala nova és quan m’he sentit impotent. Impotent de no poder ser al costat de la gent que vull i donar el meu suport en moments complicats com aquests. Poca cosa es pot fer des de la llunyania quan algú et necessita. I això et crea un sentiment d’impotència, una impotència que et fa pensar i fa aflorar sentiments que rauen silenciosos mentre tot va com cal.
L’única cosa que em pot fer sentir millor és escriure aquestes quatre frases per intentar sentir-me més a prop dels meus, del meu pare.
Pare vull que sàpies que ací estic, que malgrat la distància pense en tu, pense en la mare, pense en tots. Tots vosaltres que sigueu la força que em fa tirar endavant. Des d’ací et done ànims a continuar i que et poses bé el més prompte possible. Se’m fa difícil trobar les paraules que et puguen servir per sentir-me a prop. Tinc ganes de veure’t, d’abraçar-te i fer-te palés el meu sentiment envers tu. Tu, un pare que ho dóna tot i que poc demanes a canvi. Una altra vegada et done les gràcies per tot i sent molt no poder estar amb tu. Com diuen ací “te voglio benne”.
Un abraçada molt forta i ens veiem prompte!

No em vaig atrevir a posar-ho. Però ara sí que ho faig. I ho faig perquè he pogut parlar amb el meu pare i això m’ha portat a fer el pas. M’ha alegrat molt poder sentir la seua veu. Amb això he tingut suficient.

A més hui he rebut notícies de la gent que m’han fet sentir estimat durant els anys que he estat a Cerdanyola. I també m’ha alegrat molt que les coses els vagen bé. Dues noves vides vindran al món, i segur que estaran amb un entorn ple d’amor i bons sentiments.
Enhorabona Johaira i Esmeraldo, i també Yohanffy! Enhorabona Aníbal, Paola i Rocio!

He reflexionat molt i sentiments d’enyorança han inundat els meus ulls de llàgrimes. L’enyor d’un temps passat. L’enyor de tot el temps passat. M’han vingut imatges de totes aquelles persones amb qui he compartit la meua vida, i amb totes elles tinc bons records. I si dic bon records és perquè son bons, ja siguen tristos, alegres, passatgers, de convivència, de sentiments comparits, de sentiments trencats, amb llàgrimes, amb riures, amb il·lusió, depriments, complaents, dolorosos, esperançadors, de decepció, càlids, freds, desinhibits, amb remordiment, salats, dolços, amargs, baix la lluna, baix el sol, baix la pluja, baix la neu, a ma casa, a ta casa, al carrer, a l’escola, a l’institut, al teatre, a la universitat, a la feina, a la banda, en mil i un lloc i mil i una situacions que en el seu moment van ser nostres, fins i tot quan només heu estat present al meu pensament... i tots aquells records que esdevindran. Gràcies per tot, moltes gràcies. Mil abraçades i mil besos de tot cor.

Amb tot això no vull que penseu que estic malament, ans al contrari. Estic vivint un moment de la meua vida meravellós que ara no canviaria per res del món, ja que crec que m’està servint molt per enriquir-me com a persona. Per vagar en aquest món on passen tantes coses, on existeix tanta gent, que per molt que intentem a imaginar allò que passa en un instant de mil·lèsima de segon no ens podem arribar a fer ni la més mínima idea del que ha passat en una fracció de temps on tens el temps just per obrir els ulls. I això és el que vull, obrir els ulls. Obrir els ulls tot el que puga i esdevenir un home despert i conscient. Conscient de mi mateix i d’allò què m’envolta.

Vos deixe que m’he de preparar la bossa per partir demà cap a Bologna. Ja vos contaré...

http://it.youtube.com/watch?v=4gz8iNcxhAI

més fotos

2007-10-25T10:40:00.001+01:00

Més fotos de festa... supose que aquests dies de festa van fer que diumenge el meu cos diguera prou i les angines van començar a créixer... Un salut a tots!!!!

Sense comentaris...

2007-10-24T17:02:00.000+01:00

Un xicotet recull de fotos eixint de festa...

El Vesubi nevat

2007-10-24T16:39:00.000+01:00

Des de divendres passat han estat uns dies molt freds. Hem passat d’anar en màniga curta a posar-se tota la roba d’hivern que portàvem.
Pel que es veu ja feia anys que el fred no havia arribat amb tanta força a Napoli. La veritat és que ho hem passat un poc malament perquè no ens esperàvem aquesta baixada de temperatures, però si més no ens ha deixat una vista esplèndida de l’exuberant volcà.
Cal dir que el fred m’ha deixat unes angines de les quals encara m’estic recuperant, però ja estan quasi superades.

A presto!

Il mio posto letto

2007-10-24T16:27:00.000+01:00

Ací vos mostre un raconet de la meua habitació a Napoli. Un xicotet espai on cada nit vaig a dormir i cada matí em desperte, i puc observar, si el dia ho permet, l’exhuberant Vesubi. Un Vesubi que resta dormint des de fa molt temps, però que qualsevol dia pot despertar i mostrar el seu potencial. Esperem que no siga mentre estem ací, o si més no que no ens faça mal. Ara no es moment de parlar del volcà, ja que es mereix un lloc especial en aquest blog.
Ja han començat les classes. Ja anem coneguent el veïnat, o més ben dit ells a nosaltres. Tenim uns horaris cada cop més establerts. Podríem dir que ja estem establint una rutina. Un nou lloc, nova gent, però sempre s’acaba en la rutina. Rutina, una paraula que per molts porta implícit un significat negatiu o neutre, però si ens parem a reflexionar és un dels motius que ens fa moure dia a dia. Que ens fa alçar-nos al matí, menjar a les hores que cal, fer les feines que hem de fer... en definitiva establir unes pautes on moure’ns i desenvolupar-nos sense haver de fer gaires esforços. Però realment la part positiva de la rutina és quan se’ns dóna l’ocasió de trencar-la i gaudir dels moments lliures. Moments que no significarien el mateix si prèviament no hi siguera ella, la rutina.
Poc a poc, sense gairebé adonar-nos-en anem “imparant” millor l’italià i usant-lo cada vegada més en la vida quotidiana. Tot i això encara ens queda molta feina a fer. La gent d’ací ens diu que em fet molts progressos, però realment et sents molt frustrat quan no aconsegueixes dir allò que desitges en un moment donat. I això et dóna ànims a continuar esforçant-te per algun dia poder mantenir una conversa fluïda amb algun autòcton de la zona.

Arrivederci amici!!! A presto!!

Pozzouli

2007-10-08T12:43:00.000+01:00

El diumenge 31 de setembre després d’acomiadar en Pere, vam decidir d’evadir-nos una mica anant a veure algun racó prop de Nàpols on s’hi pogués respirar tranquil·litat, i estar lluny del bullici de la gent i la tensió de caminar per carrers estrets plens de gent i vehicles sense cap mena de pauta, aparentment. És tracta d’una pauta que encara no sabem llegir, és com quan es comença a aprendre un nou llenguatge. Sense saber on ens portava vam agafar el metro fins l’última parada, un lloc anomenat Pozzouli, que per la seva situació al mapa es trobava a fregar del mar.

Vam baixar i l’únic rumb que vam seguir va ser el mar. Baixàvem els carrers en direcció l’horitzó blau. Sortint de l’estació vam descobrir un amfiteatre: Anfiteatro Flavio e Serapeo. Vam donar un volt per les ruïnes intentant imaginar-nos com seria un dia de festa a l’època romana en aquell mateix lloc. Cal dir que ens vam adonar que ens manca molta imaginació. Vam continuar el camí cap a l’horitzó blau.

Un cop vam ser baix de tot descobrírem un altre món. Un petit port amb petites embarcacions de pescadors i a la vora d’aquestes un petit mercat local de peix, on els pescadors es disposaven a vendre els seus productes frescos i encara vius, als diferents restauradors de la zona, per poder oferir aquell dia uns gustosos plats per quelcom que volgués acostar-s’hi a gaudir d’una bona cuina marinera.

Cansats de la caminada seguérem a la vora del mar en un sortint de pedra. A fregar d’aigua i amb un horitzó blau, trencat per petites illes que ens mostraven les seues sinuoses formes, i per embarcacions que donaven dinamisme al paisatge.

Va ser un moment de reflexió. Silenci. Un silenci amb un rumor de fons on s’hi podia distingir la veu d’algun pescador fent tractes, el cantar de les gavines, i la melodia de l’aigua i el vent en contacte, creant aquella brisa que ens arribava a la pell i ens omplia de vida.

Dinàrem a un restaurant de la zona. Després de l’àpat camí de tornada a l’ostello on passaríem la resta de la tarda de diumenge.

La ruta dels sopars

2007-10-05T15:29:00.000+01:00

Ja han començat la ruta dels sopars pels diferents pisets. Vam començar pel nostre aquest dimecres, dijous a casa d’en Davide, i aquesta nit toca a ca l’Antonio.
És la manera que anem coneguent gent i a més ens serveix per anar aprenent italià, que falta ens fa encara, però piano piano ho aconseguirem.
A la foto hi ha els primers autòctons que hem conegut. Començant d’esquerra a dreta trobem: Antonio, Nicola, Davide, Roberta, Sebastian, Aina i Pau.
Fem vetllades molt agradables parlant de temes diversos: política, festa, música, menjar..; fent tastos dels diferents vins (baratillos, això sí) i birres.
Qui vulga està convidat a venir a sopar a casa nostra, quedeu avisats. Ah, però no vos descuideu de portar alguna cosa per menjar o beure...jejeje!!
Molts besets i abraços a tots i totes!!!!!

Pizzes... mmmmmmmmmm..... i festa....

2007-10-04T15:22:00.001+01:00

Què dir de les pizzes napolitanes? Estan boníssimes! Són baratíssimes! Un plaer que aguditza el sentits del gust i l’olfacte, i a més la presentació fa que et suquege la boca quan les veus passar a mans dels camarieri.
Ja a la porta de les pizzeries s’ensuma l’olor a llenya cremant lentament als forns de pedra. Aquest és el reclam que et fa aturar i et fa venir ganes d’entrar i degustar les efímeres obres d’art que es creen en aquell racó a la vora del foc. Una altra cosa curiosa si més no, són les parets del local atapeïdes de fotos amb tot de rècords guiness, famosos fotent queixalades a les pizzes, premis,... A destacar la foto del president americà Klinton, present a totes les pizzeries.
A destacar de les fotos, en Pere, un català rodamóns, amb mil i una històries per explicar. Tot un personatge (amb el bon sentit de la paraula), amb qui vam compartir el primer cap de setmana per terres italianes. Ens va servir per realment començar a gaudir de la ciutat deixant de banda els afers burocràtics que comporta arribar a un nou lloc i començar una nova etapa de la vida. Gràcies Pere i esperem tornar-te a veure’t aviat!

La festa a la nit és brutal. Tot de gent al carrer: bevent, rient, parlant, establint noves relacions, fumant, ...
L’alcohol, un altre atractiu per la ciutat i la seua vida nocturna. A uns preus que fa ja molt temps que hem oblidat per casa nostra. Això augura unes nits interminables de festa amb alcohol, sexe i rock and roll!

Per fer un resum si veniu a Nàpols el què s’ha de fer una nit de dissabte:
- Apuntar-se a la llista d’una bona pizzeria de la Via Tribunale
- Passar per una enoteca i fer un bon got de vi acompanyat de tapes
- Degustar la pizza que escolliu a la carta
- Sortir de festa pel centre històric fins que el cos et digui prou

Napoli

2007-10-03T18:40:00.000+01:00

Hui fa una setmana que marxàrem de Barcelona. Han sigut uns dies plens de noves sensacions, emocions, pensaments, abstraccions, experiències...
Quan arribàrem va ser molt estrany. Un país desconegut, ple de gent, cotxes i motos. Un ritme molt diferent al nostre, on sembla que la gent va molt estressada. Dic sembla perquè en el fons no és així. Són persones molt obertes, molt donades a establir noves relacions i et fan sentir com a casa.
Veníem predisposats a trobar una ciutat caòtica, perillosa i bruta. Cert és que són tres adjectius que es podrien usar per definir-la, però també caldria utilitzar-ne molts d’altres per definir els bons moments que et fa sentir. La magnitud d’olors que pots arribar a percebre, els gustos que es desprenen de la infinitat de pizzeries, restaurants, fruiteries, carnisseries, mercats al carrer. És una ciutat plena de vida, on la gent surt al balcó a parlar amb els veïns, i et saluda amb un: “Buon giorno raggazzi”. Així podria estar molta estona descrivint allò que he sentit en només una setmana. Preferisc esperar per poder realment ser capaç de descriure al lloc on viuré els pròxims nou mesos, i així poder extreure’n la informació que en manca per acabar de descobrir la màgia de Nàpols.