Il racconto è dolore, ma anche il silenzio è dolore. ESCHILO, prometeo
19 d’abril 2008
14 d’abril 2008
Senyals de vida...
El temps passa, sí. Ja hem passat l’equador de la nostra experiència. Per una banda estic content per tot allò que he viscut, per l’altra m’entristeix el fet de saber que deixaré moltes coses quan marxe. Però com ja he dit, el temps passa, i així ha de ser.
La primavera ha arribat una miqueta rebolicada. Un dia plou, l’altre fa un sol que espatarra, algun dia fa vent, les nits encara fredes. I tot això ho paragone amb els meu estat d’ànim. Més inestable que mai. Un dia m’aixeque pensant que puc menjar-me el món, en canvi quan torne al llit estic trist, sense ganes de fer res, indiferent. I què lleig és sentir-se indiferent! La indiferència em col·lapsa. Em deixa sense paraules, sense capacitat de reacció. Per sort la primavera de quan en quan em deixa respirar, i al matí següent trobe les forces per reaccionar amb els rajos de sol que entren per la finestra. I són aquestos que em diuen a cau d’orella: fora hi ha vida, mira, nosaltres te la mostrem. I m’alce, mire per la finestra, respire profundament, escolte el carrer i me n’adone que estic viu i hi ha una vida que m’acull.
Vida. Això és per mi la primavera. Una estació especial, i pense que no només per mi. Si ens fixem quanta gent ha dedicat poesies, escrits, cançons, llibres, situacions màgiques... casualitat? No ho crec.
I ací amb aquest xicotet escrit done senyals de vida...
La primavera ha arribat una miqueta rebolicada. Un dia plou, l’altre fa un sol que espatarra, algun dia fa vent, les nits encara fredes. I tot això ho paragone amb els meu estat d’ànim. Més inestable que mai. Un dia m’aixeque pensant que puc menjar-me el món, en canvi quan torne al llit estic trist, sense ganes de fer res, indiferent. I què lleig és sentir-se indiferent! La indiferència em col·lapsa. Em deixa sense paraules, sense capacitat de reacció. Per sort la primavera de quan en quan em deixa respirar, i al matí següent trobe les forces per reaccionar amb els rajos de sol que entren per la finestra. I són aquestos que em diuen a cau d’orella: fora hi ha vida, mira, nosaltres te la mostrem. I m’alce, mire per la finestra, respire profundament, escolte el carrer i me n’adone que estic viu i hi ha una vida que m’acull.
Vida. Això és per mi la primavera. Una estació especial, i pense que no només per mi. Si ens fixem quanta gent ha dedicat poesies, escrits, cançons, llibres, situacions màgiques... casualitat? No ho crec.
I ací amb aquest xicotet escrit done senyals de vida...
28 de març 2008
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
