01 de desembre 2007
Viatjant...
Vaig dir que parlaria del viatge a Bologna i no ho he fet. Faig un xicotet resum. Va ser un viatge realment instructiu. Fèiem classe des de les huit del matí fins les cinc de la vesprada, i clar, entre que restava poc temps per fer visites i que estàvem esgotats, vam veure molt poca cosa de Bologna. El millor moment sens dubte del viatge va ser el sopar que vam fer en un restaurant autòcton, amb el menjar típic de la zona. Amb un cambrer d’un caràcter peculiar. Un bon menjar a base carn i bolets, i un bon vi gasejat fet pels mateixos restauradors, un lambrusco autèntic. I poca cosa més del viatge que puga interessar. Llargues hores per la carretera que van crear algun moment divertit, però com sempre també moments de tensió entre els conductors. Malauradament no hi ha fotos, ho sent.
Sicília
Dissabte 17 de novembre, trucada de l’Àngela. Vicent ve a Palermo dimarts. Ací comença el nostre viatge. A buscar algun mitjà de transport que ens puga acostar a Palermo. Tres alternatives: vaixell ràpid, vaixell lent i tren. Aconsellats per un company sicilià de classe optàrem per anar primerament a l’estació de trens. I sense sospesar cap altra opció compràrem el bitllet Nàpols-Palermo, deu hores de viatge ens esperaven la nit de dimarts a dimecres. Realment semblava una bogeria, deu hores! Però la curiositat d’una nova experiència ens faria passar aquestes deu hores en obrir i tancar d’ulls.
El millor del trajecte va ser quan el tren on anàvem es va enfilar a un vaixell per travessar el petit estret que separa la península itàlica de Sicília. Una feina més que complicada. Es desmunta el tren en tres parts i es van pujant una a una cadascuna d’aquestes parts. Un cop a dalt hi ha l’opció d’eixir del tren i anar a coberta per contemplar el viatge per mar, això sí, sense deixar de veure terra en cap moment. Va ser un moment si més no estrany, una combinació de transports que mai hagués imaginat que es pogués fer, però sí, allà estàvem, en un tren dins d’un vaixell.
Una vegada descarregat el tren, la mateixa operació d’abans però a l’inversa. Ja érem a l’illa, però ens quedaven unes quantes hores de viatge encara. Una horeta de dormir. Fins que l’alba va trencar el son. Una alba que va impregnar la meva retina d’una combinació de colors i formes que en aquell moment em van despertar per complet. Un paisatge dinàmic per la velocitat del tren, un paisatge canviant que feia que cada segon fos diferent a l’anterior. I allà es deixava veure tímidament, com si mai volgués eixir, el sol, un sol que augurava un dia esplèndid.
Ja estàvem arribant, poc faltava, propera parada: Palermo. Baixada del tren. I gran rebuda d’Àngela. Un dolç abraç d’una persona que en aquell instant és la més pròxima, una persona que esdevé més especial, si cap encara. Quatre paraules de benvinguda, quatre carantoines d’estima que et treuen el cansament d’una nit en blanc. Anem al pis.
Primera sensació al trepitjar els carrers palermitans: tranquil·litat. Ens havien dit que si fa no fa Palermo era com Nàpols. Però de seguida vam veure que estaven equivocats. Un aire càlid, un moviment plàcid de la gent per les voreres, i un trànsit calmat. Bicicletes pels carrers, quant temps sense veure una bicicleta pel carrer!
Edificis vells, plens d’història i d’històries que de segur que han acollit, ens obrien pas per arribar al pis. Un pis enmig d’un barri amb molta personalitat. Una personalitat que s’ensuma, que queda reflectida amb la gent que hi viu, amb els seus rostres, la veu, les mirades, la música de fons. Vucciria.
Ja a dins del pis. Tots dormen. A poc a poc es van alçant, primeres presentacions. Gent desconeguda però al mateix temps coneguda. Clara, Bàrbara, Juana, Toñi, Ana, Vicent, Pablo. Allà estaven, començava la veritable experiència, la de conèixer nova gent. Tants són els noms nous que vos avorriria el llistat. Però més que els noms un munt de personalitats que ens han fet sentir el millor possible. Gràcies.
I a partir d’ací vos deixe a la vostra imaginació totes les situacions que es poden crear amb un munt de gent nova, amb ganes de viure, de passar-s’ho bé.
Diumenge. Últim dia. Esgotats. Enyor de nostra Napoli. Últims moments amb gent estimada. Comiat. Gust agredolç. Tren. Somnis viatgers. Despertar a Nàpols. Arribada. Llit. Somnis còmodes. Dilluns de descans. Dimarts de realitat.
Ha sigut un viatge renovador. Que m’ha permès omplir-me de vida malgrat les notícies que m’arriben, que mai deixe de tenir present, i cal dir que ja tinc ganes de tornar per poder abraçar la gent que ho necessita, i si no ho necessita potser jo sí que ho necessite.
I per no fer-me pesat ací vos deixe un xicotet recull de fotos.
Molts besos i abraços!!
Sicília
Dissabte 17 de novembre, trucada de l’Àngela. Vicent ve a Palermo dimarts. Ací comença el nostre viatge. A buscar algun mitjà de transport que ens puga acostar a Palermo. Tres alternatives: vaixell ràpid, vaixell lent i tren. Aconsellats per un company sicilià de classe optàrem per anar primerament a l’estació de trens. I sense sospesar cap altra opció compràrem el bitllet Nàpols-Palermo, deu hores de viatge ens esperaven la nit de dimarts a dimecres. Realment semblava una bogeria, deu hores! Però la curiositat d’una nova experiència ens faria passar aquestes deu hores en obrir i tancar d’ulls.
El millor del trajecte va ser quan el tren on anàvem es va enfilar a un vaixell per travessar el petit estret que separa la península itàlica de Sicília. Una feina més que complicada. Es desmunta el tren en tres parts i es van pujant una a una cadascuna d’aquestes parts. Un cop a dalt hi ha l’opció d’eixir del tren i anar a coberta per contemplar el viatge per mar, això sí, sense deixar de veure terra en cap moment. Va ser un moment si més no estrany, una combinació de transports que mai hagués imaginat que es pogués fer, però sí, allà estàvem, en un tren dins d’un vaixell.
Una vegada descarregat el tren, la mateixa operació d’abans però a l’inversa. Ja érem a l’illa, però ens quedaven unes quantes hores de viatge encara. Una horeta de dormir. Fins que l’alba va trencar el son. Una alba que va impregnar la meva retina d’una combinació de colors i formes que en aquell moment em van despertar per complet. Un paisatge dinàmic per la velocitat del tren, un paisatge canviant que feia que cada segon fos diferent a l’anterior. I allà es deixava veure tímidament, com si mai volgués eixir, el sol, un sol que augurava un dia esplèndid.
Ja estàvem arribant, poc faltava, propera parada: Palermo. Baixada del tren. I gran rebuda d’Àngela. Un dolç abraç d’una persona que en aquell instant és la més pròxima, una persona que esdevé més especial, si cap encara. Quatre paraules de benvinguda, quatre carantoines d’estima que et treuen el cansament d’una nit en blanc. Anem al pis.
Primera sensació al trepitjar els carrers palermitans: tranquil·litat. Ens havien dit que si fa no fa Palermo era com Nàpols. Però de seguida vam veure que estaven equivocats. Un aire càlid, un moviment plàcid de la gent per les voreres, i un trànsit calmat. Bicicletes pels carrers, quant temps sense veure una bicicleta pel carrer!
Edificis vells, plens d’història i d’històries que de segur que han acollit, ens obrien pas per arribar al pis. Un pis enmig d’un barri amb molta personalitat. Una personalitat que s’ensuma, que queda reflectida amb la gent que hi viu, amb els seus rostres, la veu, les mirades, la música de fons. Vucciria.
Ja a dins del pis. Tots dormen. A poc a poc es van alçant, primeres presentacions. Gent desconeguda però al mateix temps coneguda. Clara, Bàrbara, Juana, Toñi, Ana, Vicent, Pablo. Allà estaven, començava la veritable experiència, la de conèixer nova gent. Tants són els noms nous que vos avorriria el llistat. Però més que els noms un munt de personalitats que ens han fet sentir el millor possible. Gràcies.
I a partir d’ací vos deixe a la vostra imaginació totes les situacions que es poden crear amb un munt de gent nova, amb ganes de viure, de passar-s’ho bé.
Diumenge. Últim dia. Esgotats. Enyor de nostra Napoli. Últims moments amb gent estimada. Comiat. Gust agredolç. Tren. Somnis viatgers. Despertar a Nàpols. Arribada. Llit. Somnis còmodes. Dilluns de descans. Dimarts de realitat.
Ha sigut un viatge renovador. Que m’ha permès omplir-me de vida malgrat les notícies que m’arriben, que mai deixe de tenir present, i cal dir que ja tinc ganes de tornar per poder abraçar la gent que ho necessita, i si no ho necessita potser jo sí que ho necessite.
I per no fer-me pesat ací vos deixe un xicotet recull de fotos.
Molts besos i abraços!!
Silenci
Sóc submís en un plor de silenci. Un silenci que només jo escolte. Un silenci ple de dolor, un dolor que malgrat tot no em deixa cridar i fulminar aquest silenci que em fa sentir sol, deprimit, apagat. Silenci.
Un silenci ple de remordiments. Remordiments que vaguen amunt i avall sigil·losos, però que apareixen quan tinc el més mínim impuls per cridar i trencar en mil miquetes aquest silenci que no em deixa viure. Silenci.
Al silenci em sent malament i romanc callat, quiet, sense fer cap moviment que puga esdevenir un so que altere la fragilitat d’aquest silenci. Un silenci que no em deixa viure, però que sense ell no sabria viure. Un silenci que em fa por i a la vegada em protegeix. Una protecció insana que no em deixa llibertat. Silenci.
El silenci una esclavitud. Un esclau del silenci. Silenci que ve el silenci. Silenci, silenci, silenci...
Un silenci ple de remordiments. Remordiments que vaguen amunt i avall sigil·losos, però que apareixen quan tinc el més mínim impuls per cridar i trencar en mil miquetes aquest silenci que no em deixa viure. Silenci.
Al silenci em sent malament i romanc callat, quiet, sense fer cap moviment que puga esdevenir un so que altere la fragilitat d’aquest silenci. Un silenci que no em deixa viure, però que sense ell no sabria viure. Un silenci que em fa por i a la vegada em protegeix. Una protecció insana que no em deixa llibertat. Silenci.
El silenci una esclavitud. Un esclau del silenci. Silenci que ve el silenci. Silenci, silenci, silenci...
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
