28 de març 2008

NAPOLI 2007

El somni de Júlia


Júlia es desperta. No ha sonat el despertador. Encara és al llit, li fa mandra llevar-se. Mira l’hora, les dotze. Encara és aviat. No té res a fer, i molt temps per fer-ho. Decideix continuar dormint.
Somia que es veu rodejada de la gent que l’estima. Tenen les cares tristes. Els ulls brillants, vermells, plens de llàgrimes que van vessant. De cop la seua imatge. Es troba a dins un taüt. Vol parlar però no pot. Vol sortir i no es pot moure. Vol plorar i els ulls són secs. Aleix. Un noi de vint-i-dos anys, company d’estudis de Júlia. Ros d’ulls clars. Barceloní. Parla amb Maria. Una noia de vint anys, amiga d’infància de Júlia. Morena d’ulls negres. Maria i Aleix no es coneixen. Han coincidit allà. L’Aleix li explica la relació amb la Júlia. Júlia estudiant exemplar. Júlia bona companya. Júlia divertida quan calia. Júlia. Les llàgrimes el fermen. Júlia estimada. Maria l’escolta. Les llàgrimes la contagien. Pensa. Records de Júlia. Júlia a la porta de l’escola. Juguen amb altres nenes. Cau a terra. Júlia corre per ajudar-la. Júlia al telèfon. Maria té problemes amb el xicot. Maria la consola. La selectivitat. Júlia estudiant. Maria trencant-se el cap amb les matemàtiques. Júlia li explica les coses amb molta paciència. I ara què sense Júlia? Júlia al taüt, observant la situació. Escolta tot allò que diuen. Mira a la dreta. Algú s’acosta. Una silueta coneguda la fa preocupar. És ell. Home 42 anys, casat, tres fills, professor i amant secret de la Júlia. L’Aleix, Dani, i Uri es miren el nouvingut amb cares sorpreses. Dani. Noi de vint-i-dos anys, company d’estudis de Júlia. Comenta en veu baixa una cosa. Llavors és veritat. Uri l’escolta desconcertat. Uri. Noi de vint-i-tres anys, company d’estudis de Júlia. Qùe és veritat? L’Aleix demana que callen. No és el moment. Júlia sent un formigueig que li recorre el braç. Puja pel muscle. Continua pel coll. Recorre la barbeta. Es ferma al llavis. Un petó.
Júlia es desperta. Al davant seu dos ulls clars la miren càlidament. Una mirada que transmet dolçor, alegria, vitalitat, sensualitat. Carles.

26 de març 2008

Caro Amore (Fabrizio De Andrè)

Caro amore
nei tramonti d'aprile
caro amore
quando il sole si uccide
oltre le onde
puoi sentire piangere e gioire
anche il vento ed il mare.

Caro amore
così un uomo piange
caro amore
al sole, al vento e ai verdi anni
che cantando se ne vanno
dopo il mattino di maggio
quando sono venuti
e quando scalzi
e con gli occhi ridenti
sulla sabbia scrivevamo contenti
le più ingenue parole.

Caro amore
i fiori dell'altr'anno
caro amore
sono sfioriti e mai più
rifioriranno
e nei giardini ad ogni inverno
ben più tristi sono le foglie.

Caro amore
così un uomo vive
caro amore
e il sole e il vento e i verdi anni
si rincorrono cantando
verso il novembre a cui
ci vanno portando
e dove un giorno con un triste sorriso
ci diremo tra le labbra ormai stanche
"eri il mio caro amore".

Tornada a casa

Sempre va bé tornar a casa. Tornar a veure la gent. Sentir el perfum del lloc on has crescut, que inspira un allau de records. Records que et fan sentir viu. Records.
Aquest cop he tornat acompanyat. Una companyia que m’ha permès adonar-me’n del valor que té per mi el lloc dels meus orígens. Mostrar racons del meu poble, presentar la gent, contar històries passades, conviure amb la meua família, … Han estat uns dies meravellosos


Aquesta vegada he notat una acollida més que càlida. He descobert que malgrat la distància i el temps passat, a Senyera encara hi ha un lloc per mi. Estic ple de goig de saber que passe el que passe podré tornar i estic segur que trobaré algú a qui abraçar. Tornaré.

http://www.youtube.com/watch?v=yK1smbWqP1g







25 de març 2008

Disfressat és més fàcil

Hui és un d’aquells dies que em plantege què he de fer. Més precisament per què. Em pregunte si fins ara he fet allò que vull o allò que he fet ha estat per introduir-me en un món de gent que volia que em miraren amb bons ulls. I si hagués estat diferent? Si mostrés tot allò què sóc, sense amagar res, ésser transparent, possiblement aquestos ulls ja no em dirigirien la mateixa mirada. Potser alguns em veurien més borrós, altres en canvi farien veure que no em veuen, altres m’agradaria pensar que em mirarien de la mateixa manera, i fins i tot m’agrada pensar que alguns em veurien amb més nitidesa.
Però realment paga la pena mostrar-me nu? No ho sé. Realment m’agrada estar envoltat de gent que en part m’aprecien i que jo també aprecie. Sé molt bé com em comporte de cara la gent, però també sé com em comporte quan no hi sóc al davant d’aquesta gent, i això fa sentir-me mentider. Un mentider no pel fet de dir mentides sinó per no dir tota la veritat. També un mentider pel fet de tergiversar la veritat per encallar-la de la millor manera possible.
I així tot és més fàcil, però a la vegada més complicat. Sóc del pensar que quan fas una cosa fàcil una altra cosa es complica. I si n’abuses de triar sempre el camí més fàcil més difícil se’t fa mirar enrere i intentar canviar les coses, perquè llavors les coses s’han complicat molt més, i no tens el suficient coratge de fer el pas i afrontar-les. I llavors tornes a triar el camí més fàcil, mirar endavant deixant coses pendents al darrera.
Algunes persones veuen en mi una persona molt oberta, altres pel contrari saben que només em deixo veure pel forat d’una porta encara tancada. Altres veuen en mi simpatia, perquè no han vist mai la meua antipatia. Per alguns sóc xerrador, perquè no han escoltat mai els meus silencis. Hi ha que han escoltat els meus silencis, però mai han parlat amb els que no els han escoltat. Alguns veuen en mi felicitat, perquè són ignorants de les llàgrimes que vese sol. Algú pot veure em mi seguretat, perquè mai li he mostrat les meues pors. Altres veuen en mi intel·ligència, una paraula a què tinc por. Decidit és un altre adjectiu que he sentit dir de mi, covard de mi per no fer-li veure la meua covardia. Alguns em deixen veure els seus problemes, jo encantat si els puc donar una mà, però sóc incapaç de demanar consell, ajut. Algú em pot veure fort, però realment sóc conscient de la meva fragilitat, i mire a un altre lloc per evitar de posar en evidència la fragilitat, i així fer veure la fortalesa.
Tot això i molt més és la meva disfressa. Disfressa que varia de persona a persona, de situació a situació. I què malauradament mai he aconseguit desfer-me d’ella, ans al contrari, cada vegada em cobreix més, m’allunya de mi, i al mateix temps dels altres, perquè hi ha moments que no saps qui ets, quina és la teua identitat. I la disfressa va fent-se cada cop més pesada i difícil de portar. Fins i tot és impossible llevar-te-la en els moments d’intimitat. I així disfressat vaig fent. Disfressa camí fàcil de complicada confecció.