Demà marxem a Bologna. Ja fa temps que no escric res en aquest blog que m’havia proposat. Han passat tantíssimes coses, i res no m’acaba d’omplir. Sóc un inconformista. Però les coses que m’han passat no són les que em porten hui a escriure, sinó les diverses sensacions que m’envaeixen.
He passat uns dies trist i preocupat. Una mala notícia em va arribar dissabte al matí i aquella mateixa nit em vaig proposar escriure el següent:
PARE TE VOGLIO BENNE
M’he despertat amb una trucada de ma germana. Una mala notícia: el pare està a l’hospital. Mig endormiscat no he parat atenció a les paraules que m’anava dient. Ara, després d’haver paït la mala nova és quan m’he sentit impotent. Impotent de no poder ser al costat de la gent que vull i donar el meu suport en moments complicats com aquests. Poca cosa es pot fer des de la llunyania quan algú et necessita. I això et crea un sentiment d’impotència, una impotència que et fa pensar i fa aflorar sentiments que rauen silenciosos mentre tot va com cal.
L’única cosa que em pot fer sentir millor és escriure aquestes quatre frases per intentar sentir-me més a prop dels meus, del meu pare.
Pare vull que sàpies que ací estic, que malgrat la distància pense en tu, pense en la mare, pense en tots. Tots vosaltres que sigueu la força que em fa tirar endavant. Des d’ací et done ànims a continuar i que et poses bé el més prompte possible. Se’m fa difícil trobar les paraules que et puguen servir per sentir-me a prop. Tinc ganes de veure’t, d’abraçar-te i fer-te palés el meu sentiment envers tu. Tu, un pare que ho dóna tot i que poc demanes a canvi. Una altra vegada et done les gràcies per tot i sent molt no poder estar amb tu. Com diuen ací “te voglio benne”.
Un abraçada molt forta i ens veiem prompte!
No em vaig atrevir a posar-ho. Però ara sí que ho faig. I ho faig perquè he pogut parlar amb el meu pare i això m’ha portat a fer el pas. M’ha alegrat molt poder sentir la seua veu. Amb això he tingut suficient.
A més hui he rebut notícies de la gent que m’han fet sentir estimat durant els anys que he estat a Cerdanyola. I també m’ha alegrat molt que les coses els vagen bé. Dues noves vides vindran al món, i segur que estaran amb un entorn ple d’amor i bons sentiments.
Enhorabona Johaira i Esmeraldo, i també Yohanffy! Enhorabona Aníbal, Paola i Rocio!
He reflexionat molt i sentiments d’enyorança han inundat els meus ulls de llàgrimes. L’enyor d’un temps passat. L’enyor de tot el temps passat. M’han vingut imatges de totes aquelles persones amb qui he compartit la meua vida, i amb totes elles tinc bons records. I si dic bon records és perquè son bons, ja siguen tristos, alegres, passatgers, de convivència, de sentiments comparits, de sentiments trencats, amb llàgrimes, amb riures, amb il·lusió, depriments, complaents, dolorosos, esperançadors, de decepció, càlids, freds, desinhibits, amb remordiment, salats, dolços, amargs, baix la lluna, baix el sol, baix la pluja, baix la neu, a ma casa, a ta casa, al carrer, a l’escola, a l’institut, al teatre, a la universitat, a la feina, a la banda, en mil i un lloc i mil i una situacions que en el seu moment van ser nostres, fins i tot quan només heu estat present al meu pensament... i tots aquells records que esdevindran. Gràcies per tot, moltes gràcies. Mil abraçades i mil besos de tot cor.
Amb tot això no vull que penseu que estic malament, ans al contrari. Estic vivint un moment de la meua vida meravellós que ara no canviaria per res del món, ja que crec que m’està servint molt per enriquir-me com a persona. Per vagar en aquest món on passen tantes coses, on existeix tanta gent, que per molt que intentem a imaginar allò que passa en un instant de mil·lèsima de segon no ens podem arribar a fer ni la més mínima idea del que ha passat en una fracció de temps on tens el temps just per obrir els ulls. I això és el que vull, obrir els ulls. Obrir els ulls tot el que puga i esdevenir un home despert i conscient. Conscient de mi mateix i d’allò què m’envolta.
Vos deixe que m’he de preparar la bossa per partir demà cap a Bologna. Ja vos contaré...
