El Vesubi nevat

Des de divendres passat han estat uns dies molt freds. Hem passat d’anar en màniga curta a posar-se tota la roba d’hivern que portàvem.
Pel que es veu ja feia anys que el fred no havia arribat amb tanta força a Napoli. La veritat és que ho hem passat un poc malament perquè no ens esperàvem aquesta baixada de temperatures, però si més no ens ha deixat una vista esplèndida de l’exuberant volcà.
Cal dir que el fred m’ha deixat unes angines de les quals encara m’estic recuperant, però ja estan quasi superades.

A presto!

Il mio posto letto

Ací vos mostre un raconet de la meua habitació a Napoli. Un xicotet espai on cada nit vaig a dormir i cada matí em desperte, i puc observar, si el dia ho permet, l’exhuberant Vesubi. Un Vesubi que resta dormint des de fa molt temps, però que qualsevol dia pot despertar i mostrar el seu potencial. Esperem que no siga mentre estem ací, o si més no que no ens faça mal. Ara no es moment de parlar del volcà, ja que es mereix un lloc especial en aquest blog.
Ja han començat les classes. Ja anem coneguent el veïnat, o més ben dit ells a nosaltres. Tenim uns horaris cada cop més establerts. Podríem dir que ja estem establint una rutina. Un nou lloc, nova gent, però sempre s’acaba en la rutina. Rutina, una paraula que per molts porta implícit un significat negatiu o neutre, però si ens parem a reflexionar és un dels motius que ens fa moure dia a dia. Que ens fa alçar-nos al matí, menjar a les hores que cal, fer les feines que hem de fer... en definitiva establir unes pautes on moure’ns i desenvolupar-nos sense haver de fer gaires esforços. Però realment la part positiva de la rutina és quan se’ns dóna l’ocasió de trencar-la i gaudir dels moments lliures. Moments que no significarien el mateix si prèviament no hi siguera ella, la rutina.
Poc a poc, sense gairebé adonar-nos-en anem “imparant” millor l’italià i usant-lo cada vegada més en la vida quotidiana. Tot i això encara ens queda molta feina a fer. La gent d’ací ens diu que em fet molts progressos, però realment et sents molt frustrat quan no aconsegueixes dir allò que desitges en un moment donat. I això et dóna ànims a continuar esforçant-te per algun dia poder mantenir una conversa fluïda amb algun autòcton de la zona.

Arrivederci amici!!! A presto!!

Pozzouli

El diumenge 31 de setembre després d’acomiadar en Pere, vam decidir d’evadir-nos una mica anant a veure algun racó prop de Nàpols on s’hi pogués respirar tranquil·litat, i estar lluny del bullici de la gent i la tensió de caminar per carrers estrets plens de gent i vehicles sense cap mena de pauta, aparentment. És tracta d’una pauta que encara no sabem llegir, és com quan es comença a aprendre un nou llenguatge. Sense saber on ens portava vam agafar el metro fins l’última parada, un lloc anomenat Pozzouli, que per la seva situació al mapa es trobava a fregar del mar.

Vam baixar i l’únic rumb que vam seguir va ser el mar. Baixàvem els carrers en direcció l’horitzó blau. Sortint de l’estació vam descobrir un amfiteatre: Anfiteatro Flavio e Serapeo. Vam donar un volt per les ruïnes intentant imaginar-nos com seria un dia de festa a l’època romana en aquell mateix lloc. Cal dir que ens vam adonar que ens manca molta imaginació. Vam continuar el camí cap a l’horitzó blau.

Un cop vam ser baix de tot descobrírem un altre món. Un petit port amb petites embarcacions de pescadors i a la vora d’aquestes un petit mercat local de peix, on els pescadors es disposaven a vendre els seus productes frescos i encara vius, als diferents restauradors de la zona, per poder oferir aquell dia uns gustosos plats per quelcom que volgués acostar-s’hi a gaudir d’una bona cuina marinera.

Cansats de la caminada seguérem a la vora del mar en un sortint de pedra. A fregar d’aigua i amb un horitzó blau, trencat per petites illes que ens mostraven les seues sinuoses formes, i per embarcacions que donaven dinamisme al paisatge.

Va ser un moment de reflexió. Silenci. Un silenci amb un rumor de fons on s’hi podia distingir la veu d’algun pescador fent tractes, el cantar de les gavines, i la melodia de l’aigua i el vent en contacte, creant aquella brisa que ens arribava a la pell i ens omplia de vida.

Dinàrem a un restaurant de la zona. Després de l’àpat camí de tornada a l’ostello on passaríem la resta de la tarda de diumenge.