Senyals de vida...

El temps passa, sí. Ja hem passat l’equador de la nostra experiència. Per una banda estic content per tot allò que he viscut, per l’altra m’entristeix el fet de saber que deixaré moltes coses quan marxe. Però com ja he dit, el temps passa, i així ha de ser.
La primavera ha arribat una miqueta rebolicada. Un dia plou, l’altre fa un sol que espatarra, algun dia fa vent, les nits encara fredes. I tot això ho paragone amb els meu estat d’ànim. Més inestable que mai. Un dia m’aixeque pensant que puc menjar-me el món, en canvi quan torne al llit estic trist, sense ganes de fer res, indiferent. I què lleig és sentir-se indiferent! La indiferència em col·lapsa. Em deixa sense paraules, sense capacitat de reacció. Per sort la primavera de quan en quan em deixa respirar, i al matí següent trobe les forces per reaccionar amb els rajos de sol que entren per la finestra. I són aquestos que em diuen a cau d’orella: fora hi ha vida, mira, nosaltres te la mostrem. I m’alce, mire per la finestra, respire profundament, escolte el carrer i me n’adone que estic viu i hi ha una vida que m’acull.
Vida. Això és per mi la primavera. Una estació especial, i pense que no només per mi. Si ens fixem quanta gent ha dedicat poesies, escrits, cançons, llibres, situacions màgiques... casualitat? No ho crec.
I ací amb aquest xicotet escrit done senyals de vida...

NAPOLI 2007

El somni de Júlia

Júlia es desperta. No ha sonat el despertador. Encara és al llit, li fa mandra llevar-se. Mira l’hora, les dotze. Encara és aviat. No té res a fer, i molt temps per fer-ho. Decideix continuar dormint.
Somia que es veu rodejada de la gent que l’estima. Tenen les cares tristes. Els ulls brillants, vermells, plens de llàgrimes que van vessant. De cop la seua imatge. Es troba a dins un taüt. Vol parlar però no pot. Vol sortir i no es pot moure. Vol plorar i els ulls són secs. Aleix. Un noi de vint-i-dos anys, company d’estudis de Júlia. Ros d’ulls clars. Barceloní. Parla amb Maria. Una noia de vint anys, amiga d’infància de Júlia. Morena d’ulls negres. Maria i Aleix no es coneixen. Han coincidit allà. L’Aleix li explica la relació amb la Júlia. Júlia estudiant exemplar. Júlia bona companya. Júlia divertida quan calia. Júlia. Les llàgrimes el fermen. Júlia estimada. Maria l’escolta. Les llàgrimes la contagien. Pensa. Records de Júlia. Júlia a la porta de l’escola. Juguen amb altres nenes. Cau a terra. Júlia corre per ajudar-la. Júlia al telèfon. Maria té problemes amb el xicot. Maria la consola. La selectivitat. Júlia estudiant. Maria trencant-se el cap amb les matemàtiques. Júlia li explica les coses amb molta paciència. I ara què sense Júlia? Júlia al taüt, observant la situació. Escolta tot allò que diuen. Mira a la dreta. Algú s’acosta. Una silueta coneguda la fa preocupar. És ell. Home 42 anys, casat, tres fills, professor i amant secret de la Júlia. L’Aleix, Dani, i Uri es miren el nouvingut amb cares sorpreses. Dani. Noi de vint-i-dos anys, company d’estudis de Júlia. Comenta en veu baixa una cosa. Llavors és veritat. Uri l’escolta desconcertat. Uri. Noi de vint-i-tres anys, company d’estudis de Júlia. Qùe és veritat? L’Aleix demana que callen. No és el moment. Júlia sent un formigueig que li recorre el braç. Puja pel muscle. Continua pel coll. Recorre la barbeta. Es ferma al llavis. Un petó.
Júlia es desperta. Al davant seu dos ulls clars la miren càlidament. Una mirada que transmet dolçor, alegria, vitalitat, sensualitat. Carles.