El diumenge 31 de setembre després d’acomiadar en Pere, vam decidir d’evadir-nos una mica anant a veure algun racó prop de Nàpols on s’hi pogués respirar tranquil·litat, i estar lluny del bullici de la gent i la tensió de caminar per carrers estrets plens de gent i vehicles sense cap mena de pauta, aparentment. És tracta d’una pauta que encara no sabem llegir, és com quan es comença a aprendre un nou llenguatge. Sense saber on ens portava vam agafar el metro fins l’última parada, un lloc anomenat Pozzouli, que per la seva situació al mapa es trobava a fregar del mar.
Vam baixar i l’únic rumb que vam seguir va ser el mar. Baixàvem els carrers en direcció l’horitzó blau. Sortint de l’estació vam descobrir un amfiteatre: Anfiteatro Flavio e Serapeo. Vam donar un volt per les ruïnes intentant imaginar-nos com seria un dia de festa a l’època romana en aquell mateix lloc. Cal dir que ens vam adonar que ens manca molta imaginació. Vam continuar el camí cap a l’horitzó blau.
Un cop vam ser baix de tot descobrírem un altre món. Un petit port amb petites embarcacions de pescadors i a la vora d’aquestes un petit mercat local de peix, on els pescadors es disposaven a vendre els seus productes frescos i encara vius, als diferents restauradors de la zona, per poder oferir aquell dia uns gustosos plats per quelcom que volgués acostar-s’hi a gaudir d’una bona cuina marinera.
Cansats de la caminada seguérem a la vora del mar en un sortint de pedra. A fregar d’aigua i amb un horitzó blau, trencat per petites illes que ens mostraven les seues sinuoses formes, i per embarcacions que donaven dinamisme al paisatge.
Va ser un moment de reflexió. Silenci. Un silenci amb un rumor de fons on s’hi podia distingir la veu d’algun pescador fent tractes, el cantar de les gavines, i la melodia de l’aigua i el vent en contacte, creant aquella brisa que ens arribava a la pell i ens omplia de vida.
Dinàrem a un restaurant de la zona. Després de l’àpat camí de tornada a l’ostello on passaríem la resta de la tarda de diumenge.
