Il racconto è dolore, ma anche il silenzio è dolore. ESCHILO, prometeo

Senyals de vida...

El temps passa, sí. Ja hem passat l’equador de la nostra experiència. Per una banda estic content per tot allò que he viscut, per l’altra m’entristeix el fet de saber que deixaré moltes coses quan marxe. Però com ja he dit, el temps passa, i així ha de ser.
La primavera ha arribat una miqueta rebolicada. Un dia plou, l’altre fa un sol que espatarra, algun dia fa vent, les nits encara fredes. I tot això ho paragone amb els meu estat d’ànim. Més inestable que mai. Un dia m’aixeque pensant que puc menjar-me el món, en canvi quan torne al llit estic trist, sense ganes de fer res, indiferent. I què lleig és sentir-se indiferent! La indiferència em col·lapsa. Em deixa sense paraules, sense capacitat de reacció. Per sort la primavera de quan en quan em deixa respirar, i al matí següent trobe les forces per reaccionar amb els rajos de sol que entren per la finestra. I són aquestos que em diuen a cau d’orella: fora hi ha vida, mira, nosaltres te la mostrem. I m’alce, mire per la finestra, respire profundament, escolte el carrer i me n’adone que estic viu i hi ha una vida que m’acull.
Vida. Això és per mi la primavera. Una estació especial, i pense que no només per mi. Si ens fixem quanta gent ha dedicat poesies, escrits, cançons, llibres, situacions màgiques... casualitat? No ho crec.
I ací amb aquest xicotet escrit done senyals de vida...

NAPOLI 2007

El somni de Júlia

Júlia es desperta. No ha sonat el despertador. Encara és al llit, li fa mandra llevar-se. Mira l’hora, les dotze. Encara és aviat. No té res a fer, i molt temps per fer-ho. Decideix continuar dormint.
Somia que es veu rodejada de la gent que l’estima. Tenen les cares tristes. Els ulls brillants, vermells, plens de llàgrimes que van vessant. De cop la seua imatge. Es troba a dins un taüt. Vol parlar però no pot. Vol sortir i no es pot moure. Vol plorar i els ulls són secs. Aleix. Un noi de vint-i-dos anys, company d’estudis de Júlia. Ros d’ulls clars. Barceloní. Parla amb Maria. Una noia de vint anys, amiga d’infància de Júlia. Morena d’ulls negres. Maria i Aleix no es coneixen. Han coincidit allà. L’Aleix li explica la relació amb la Júlia. Júlia estudiant exemplar. Júlia bona companya. Júlia divertida quan calia. Júlia. Les llàgrimes el fermen. Júlia estimada. Maria l’escolta. Les llàgrimes la contagien. Pensa. Records de Júlia. Júlia a la porta de l’escola. Juguen amb altres nenes. Cau a terra. Júlia corre per ajudar-la. Júlia al telèfon. Maria té problemes amb el xicot. Maria la consola. La selectivitat. Júlia estudiant. Maria trencant-se el cap amb les matemàtiques. Júlia li explica les coses amb molta paciència. I ara què sense Júlia? Júlia al taüt, observant la situació. Escolta tot allò que diuen. Mira a la dreta. Algú s’acosta. Una silueta coneguda la fa preocupar. És ell. Home 42 anys, casat, tres fills, professor i amant secret de la Júlia. L’Aleix, Dani, i Uri es miren el nouvingut amb cares sorpreses. Dani. Noi de vint-i-dos anys, company d’estudis de Júlia. Comenta en veu baixa una cosa. Llavors és veritat. Uri l’escolta desconcertat. Uri. Noi de vint-i-tres anys, company d’estudis de Júlia. Qùe és veritat? L’Aleix demana que callen. No és el moment. Júlia sent un formigueig que li recorre el braç. Puja pel muscle. Continua pel coll. Recorre la barbeta. Es ferma al llavis. Un petó.
Júlia es desperta. Al davant seu dos ulls clars la miren càlidament. Una mirada que transmet dolçor, alegria, vitalitat, sensualitat. Carles.

Caro Amore (Fabrizio De Andrè)

Caro amore
nei tramonti d'aprile
caro amore
quando il sole si uccide
oltre le onde
puoi sentire piangere e gioire
anche il vento ed il mare.

Caro amore
così un uomo piange
caro amore
al sole, al vento e ai verdi anni
che cantando se ne vanno
dopo il mattino di maggio
quando sono venuti
e quando scalzi
e con gli occhi ridenti
sulla sabbia scrivevamo contenti
le più ingenue parole.

Caro amore
i fiori dell'altr'anno
caro amore
sono sfioriti e mai più
rifioriranno
e nei giardini ad ogni inverno
ben più tristi sono le foglie.

Caro amore
così un uomo vive
caro amore
e il sole e il vento e i verdi anni
si rincorrono cantando
verso il novembre a cui
ci vanno portando
e dove un giorno con un triste sorriso
ci diremo tra le labbra ormai stanche
"eri il mio caro amore".

Tornada a casa

Sempre va bé tornar a casa. Tornar a veure la gent. Sentir el perfum del lloc on has crescut, que inspira un allau de records. Records que et fan sentir viu. Records.
Aquest cop he tornat acompanyat. Una companyia que m’ha permès adonar-me’n del valor que té per mi el lloc dels meus orígens. Mostrar racons del meu poble, presentar la gent, contar històries passades, conviure amb la meua família, … Han estat uns dies meravellosos

Aquesta vegada he notat una acollida més que càlida. He descobert que malgrat la distància i el temps passat, a Senyera encara hi ha un lloc per mi. Estic ple de goig de saber que passe el que passe podré tornar i estic segur que trobaré algú a qui abraçar. Tornaré.

http://www.youtube.com/watch?v=yK1smbWqP1g

Disfressat és més fàcil

Hui és un d’aquells dies que em plantege què he de fer. Més precisament per què. Em pregunte si fins ara he fet allò que vull o allò que he fet ha estat per introduir-me en un món de gent que volia que em miraren amb bons ulls. I si hagués estat diferent? Si mostrés tot allò què sóc, sense amagar res, ésser transparent, possiblement aquestos ulls ja no em dirigirien la mateixa mirada. Potser alguns em veurien més borrós, altres en canvi farien veure que no em veuen, altres m’agradaria pensar que em mirarien de la mateixa manera, i fins i tot m’agrada pensar que alguns em veurien amb més nitidesa.

Però realment paga la pena mostrar-me nu? No ho sé. Realment m’agrada estar envoltat de gent que en part m’aprecien i que jo també aprecie. Sé molt bé com em comporte de cara la gent, però també sé com em comporte quan no hi sóc al davant d’aquesta gent, i això fa sentir-me mentider. Un mentider no pel fet de dir mentides sinó per no dir tota la veritat. També un mentider pel fet de tergiversar la veritat per encallar-la de la millor manera possible.

I així tot és més fàcil, però a la vegada més complicat. Sóc del pensar que quan fas una cosa fàcil una altra cosa es complica. I si n’abuses de triar sempre el camí més fàcil més difícil se’t fa mirar enrere i intentar canviar les coses, perquè llavors les coses s’han complicat molt més, i no tens el suficient coratge de fer el pas i afrontar-les. I llavors tornes a triar el camí més fàcil, mirar endavant deixant coses pendents al darrera.

Algunes persones veuen en mi una persona molt oberta, altres pel contrari saben que només em deixo veure pel forat d’una porta encara tancada. Altres veuen en mi simpatia, perquè no han vist mai la meua antipatia. Per alguns sóc xerrador, perquè no han escoltat mai els meus silencis. Hi ha que han escoltat els meus silencis, però mai han parlat amb els que no els han escoltat. Alguns veuen en mi felicitat, perquè són ignorants de les llàgrimes que vese sol. Algú pot veure em mi seguretat, perquè mai li he mostrat les meues pors. Altres veuen en mi intel·ligència, una paraula a què tinc por. Decidit és un altre adjectiu que he sentit dir de mi, covard de mi per no fer-li veure la meua covardia. Alguns em deixen veure els seus problemes, jo encantat si els puc donar una mà, però sóc incapaç de demanar consell, ajut. Algú em pot veure fort, però realment sóc conscient de la meva fragilitat, i mire a un altre lloc per evitar de posar en evidència la fragilitat, i així fer veure la fortalesa.

Tot això i molt més és la meva disfressa. Disfressa que varia de persona a persona, de situació a situació. I què malauradament mai he aconseguit desfer-me d’ella, ans al contrari, cada vegada em cobreix més, m’allunya de mi, i al mateix temps dels altres, perquè hi ha moments que no saps qui ets, quina és la teua identitat. I la disfressa va fent-se cada cop més pesada i difícil de portar. Fins i tot és impossible llevar-te-la en els moments d’intimitat. I així disfressat vaig fent. Disfressa camí fàcil de complicada confecció.

Fotografia en negre i blanc

Negre és el color de la neu, fred

Blanc és l’asfalt del carrer, un blanc calorós

Negre de llet, de sucre, de sal

Blanc cafè, Blanca xocolata

Negra és la lluna en la blancor de la nit

Blanca és la nit en la negror de la lluna

Negre és el paper que es taca de blanc

Blanc de tinta que es mou pel negre paper

Negra gavina, negre colom

Blanca merla, blanc colom

Negre és el res, ment buida

Blanc és el mai, un destí no existent

Negre obert, esperança

Blanc de dol, tristesa

Negre manicomi, bogeria

Blanc seriós, elegància

Negre immaculat, puresa

Blanc carbó, blanc cru, blanc cremat

Negre núvol serè al cel

Blanca pupil·la, finestra al món

HOLA DE NOU

Ja ha passat el nadal. Se m’ha fet curt, pensava que tres setmanes donaven per més, però no. Ben cert és que quan s’està a gust el temps passa volant. Tornar a veure la gent m’ha omplert, i no sé perquè aquesta vegada ha estat especial. Potser m’ha faltat temps per acomiadar-me com cal, però en veritat els comiats no m’agraden i preferisc que haja estat així.

Senyera. Passa el temps i el meu poble contínua al mateix lloc. I em direu, i on vols que hi siga? No, no em referisc a la localització geogràfica, sinó a la gent. La gent és la mateixa, un poc més gran, però la mateixa. Vas al pub i allà trobes qui sempre has trobat; fent un cafè, petant la xerrada, algú assegut al cantó de la barra. Tots disposats a xerrar i gaudir d’unes tardes que encara que de vegades semblen avorrides i buides en veritat són tot el contrari. I dic això perquè el caràcter de la gent d’un poble com Senyera es fonamenta en la relació entre persones i la vida al carrer. I aquesta situació crea persones obertes, sinceres, altruistes, expertes en vida; persones complertes que sempre tenen alguna cosa que aportar-te. M’he sentit feliç a casa, m’he sentit estimat, i això no es pot pagar amb diners. Quant n’estic d’orgullós de ser senyerenc!

Fa ja uns dies que sóc a Napoli, temps que he aprofitat per tornar a situar-me, recordant el temps passat i fent propòsits pel futur. Un futur que pinta incert, ple de dubtes. Dubtes que es clarificaran amb el temps, o no, mai se sap. Hem de deixar passar el temps, i com un cop algú em va dir: la vida es viu vivint-la. I aquest és el meu objectiu, viure.

Fins prompte!