Ja ha passat el nadal. Se m’ha fet curt, pensava que tres setmanes donaven per més, però no. Ben cert és que quan s’està a gust el temps passa volant. Tornar a veure la gent m’ha omplert, i no sé perquè aquesta vegada ha estat especial. Potser m’ha faltat temps per acomiadar-me com cal, però en veritat els comiats no m’agraden i preferisc que haja estat així.
Senyera. Passa el temps i el meu poble contínua al mateix lloc. I em direu, i on vols que hi siga? No, no em referisc a la localització geogràfica, sinó a la gent. La gent és la mateixa, un poc més gran, però la mateixa. Vas al pub i allà trobes qui sempre has trobat; fent un cafè, petant la xerrada, algú assegut al cantó de la barra. Tots disposats a xerrar i gaudir d’unes tardes que encara que de vegades semblen avorrides i buides en veritat són tot el contrari. I dic això perquè el caràcter de la gent d’un poble com Senyera es fonamenta en la relació entre persones i la vida al carrer. I aquesta situació crea persones obertes, sinceres, altruistes, expertes en vida; persones complertes que sempre tenen alguna cosa que aportar-te. M’he sentit feliç a casa, m’he sentit estimat, i això no es pot pagar amb diners. Quant n’estic d’orgullós de ser senyerenc!
Fa ja uns dies que sóc a Napoli, temps que he aprofitat per tornar a situar-me, recordant el temps passat i fent propòsits pel futur. Un futur que pinta incert, ple de dubtes. Dubtes que es clarificaran amb el temps, o no, mai se sap. Hem de deixar passar el temps, i com un cop algú em va dir: la vida es viu vivint-la. I aquest és el meu objectiu, viure.
Fins prompte!
