HOLA DE NOU

Ja ha passat el nadal. Se m’ha fet curt, pensava que tres setmanes donaven per més, però no. Ben cert és que quan s’està a gust el temps passa volant. Tornar a veure la gent m’ha omplert, i no sé perquè aquesta vegada ha estat especial. Potser m’ha faltat temps per acomiadar-me com cal, però en veritat els comiats no m’agraden i preferisc que haja estat així.

Senyera. Passa el temps i el meu poble contínua al mateix lloc. I em direu, i on vols que hi siga? No, no em referisc a la localització geogràfica, sinó a la gent. La gent és la mateixa, un poc més gran, però la mateixa. Vas al pub i allà trobes qui sempre has trobat; fent un cafè, petant la xerrada, algú assegut al cantó de la barra. Tots disposats a xerrar i gaudir d’unes tardes que encara que de vegades semblen avorrides i buides en veritat són tot el contrari. I dic això perquè el caràcter de la gent d’un poble com Senyera es fonamenta en la relació entre persones i la vida al carrer. I aquesta situació crea persones obertes, sinceres, altruistes, expertes en vida; persones complertes que sempre tenen alguna cosa que aportar-te. M’he sentit feliç a casa, m’he sentit estimat, i això no es pot pagar amb diners. Quant n’estic d’orgullós de ser senyerenc!

Fa ja uns dies que sóc a Napoli, temps que he aprofitat per tornar a situar-me, recordant el temps passat i fent propòsits pel futur. Un futur que pinta incert, ple de dubtes. Dubtes que es clarificaran amb el temps, o no, mai se sap. Hem de deixar passar el temps, i com un cop algú em va dir: la vida es viu vivint-la. I aquest és el meu objectiu, viure.

Fins prompte!

CAP DE SETMANA A FONDI

Dijous a la nit mentre jugàvem a un joc de rol un company ens va convidar a anar a casa seu. Acceptàrem la seva invitació i divendres fer la bossa i cap a Fondi.

Fondi és una població a mig camí entre Nàpols i Roma, a la regió del Lazio, província La Latina. Un poble fundat pels grecs. Un poble que comença a peu de muntanyes i el seu terme arriba fins el mar. Ple d’història i històries que ens ha anat explicant Danilo.

Passejos pel centre històric, on encara s’hi conserva l’estructura original. Cases velles i també belles. Els diferents barris i places, el castell, les fonts, l’empedrat del carrer... Tot meravellosament conservat. Passejos calmats. Observant cada racó, cada persona, cada moment que ens ha fet sentir a gust.

També hem voltat per altres pobles a la vora. Llocs turístics que a l’estiu s’emplenen de gent i que ara a l’hivern resten solitaris, però bells. Pobles que guanyen terreny entre els penya-segats i miren al mar desafiant l’horitzó.

El mar. Un mar serè una tarda d’hivern mig nuvolada. Observant mar endins, en direcció a casa. Evadit pel moment, pensant en les coses bones que ens deixa la vida.
Dues nits tranquil·les. Dues cerveses i converses que anaven canviant de tema i el temps passant sense adonar-se’n.

Menjar. Una gran cuinera la mare d’en Danilo. Pasta, carn a la brasa, salses elaborades, fruits secs d’hivern... Ens hem sentit com a casa, ben acollits per uns pares que en aquell moment eren un poc dels tres.

Què més li podíem demanar a un cap de setmana d’hivern?

FELICITAT

Una tarda de desembre. Res a fer. Estudiar no puc. Pensar em costa. Hi ha alguna cosa que em neguiteja. No sé què és. Tracte d’esbrinar-ho. Res no trobe. Escolte música. Cerque entre les lletres alguna cosa que em diga què pot ser.

Ja ho tinc! Estic feliç. Per què? No ho sé. Cap cosa concreta em fa feliç, però sóc feliç. Feliç d’estar, feliç de ser. Feia ja temps que no sentia allò què sent ara mateix. M’agrada ser feliç.
Tinc un mig somriure al rostre. Un mig somriure que de quan en quan es fa un somriure sencer. Tot plegat és gratificant. Felicitat.